UNA BELLA HISTÒRIA (fragmento)

La xardor, l'esgotament,
els rellotges de les viles,
el rector, l'ajuntament,
els orats i rics notoris,
el coets, la fira, el sant,
els confetti, marxa i banda,
els confits, els cacauets,
i pertot l'Imperi, l'Himne.

Si una tarda
plou la tristesa i lluen sota el baf
les carrosseries dels cotxes, tot creuant
els semàfors, el fang i el fàstic
de la ciutat humida;
si una tarda
un surt cansat de fer feina i plou,
i plou la tristesa i plou tant que els cecs
s'arrufen sota els portals dins la seva ceguesa,
com pot un aguantar els ulls de les nines
boges, els ulls de les nines lletges!
La letargia, la tarda, la pluja, la pena,
l'esfondrament general,
el neguen tant a un, que un s'aferra,
a on  sigui, a una cançoneta grisa i d'amor,
brufada d'esperit.

Amics, anit,
perdoneu aquesta petita excitació.
Us he de dir... que he decidit seguir vivint,
vestir-me com vosaltres, correctament,
amb corbata; i, com cal, traçar-me
uns plans dignes, per tota la vida, plens de sentit.
Amics, anit,
ara que encara els meus ulls poden veure
coses belles —gessamins, donzelles, libèl-lules—
i tantes d'altres coses —escenes casolanes,
familiars, escenes de violència—,
anit, doncs...

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m'haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d'experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
de records, de records d'amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...

Amb guix ho han escrit a la pissarra.
Amb civilitzats, correctes i cal·ligràfics signes
ho han escrit a la pissarra.
A les onze li toca morir a Esteve Canals.
Ell hauria volgut, per exemple, estimar,
matar algú. Ara ja no vol...
El recolzaran a la paret del pati i
els ocells piularan, saltaran i s'estimaran
damunt les branques dels arbres del pati.
Creurà aleshores que deixar la vida
és un gest més com treure's el capell i deixar-lo.
Però ja no podrà creure res pus
perquè els soldats ja hauran carregat,
hauran ajustat aquells exactes ploms per a ell.
Els soldats tindran una certa pressa
i Esteve Canals es torbarà intensament
i tot aleshores serà massa tard.

El vell mariner que vaig conèixer
a l'illa del Gànguil es curava les ferides
posant els peus dins l'aigua. El mar, jubilós,
li pessigollava les cames. El vell mariner
fumava i dins el fum s'hi negaven ventures,
perills, dones, jocs i cassalles, pops enormes,
peixos manta...
Un dia el llevaren del treball i la Mort
com un cranc de cent cames se li arrapà al pit.
Es va anar consumint dins una camisa blanca
a la taverna del port excitant somins tendres
amb rom i cassalla.

Al final, s'ha comprovat, els camells arriben tots
a passar pel subtil cós d'una agulla. Han ben batut
aquell repte que els féu Crist amb xocant facilitat.
Jesucrist no comprengué la gran manya dels camells.
Però allò més trist és que, que la trobin, just són ells,
la salut, l'art de passar, i en fan trust encontinent,
i tret d'ells ja ningú pus... Els camells, passat el cós,
peguen salt i, fora pols, es netegen els unglots
i demanen, ultrancers, cafè, copa, premsa, havans,
la coloma de la pau i amnistia per tothom.
Hem d'admetre amb gran disgust que ens han fet un bell engany,
tot per culpa d'aquell Crist, d'aquell càndid, bo de Crist.
Ara tot és tan confús... Un es troba a tot arreu
amb els seus representants armats amb creus i vestits
de negror per fer-nos por, tot volent-nos produir
un tristíssim cansament, que ens amarà del matí
fins al vespre i fins més tard. Els camells més atipats,
amb un frac i amb un fulard, ens permeten de flairar
el clavell que els penja al trau i ens proposen d'exercir.
Aquells més impacients mai no solen ser gentils
ni tenir el gep encalmat, ni fer res quan ve Nadal.
I és que entre ells no es miren bé: es belluguen, es disparen,
posen trampes, s'associen, es barallen, compren armes,
es desarmen i fan guerres, aministies, armisticis,
emancipen i massacren aborígens, fan negocis.

Record que quan era infant
no era gentil en la conversa ni en el tracte
i una tendra inclinació al pecat...
Endebades vaig cercar un aixopluc
i, per això,
se m'ajupiren les ales del cor.

                                                                          Miquel Bauçà: Una bella història (1962)


UNA BELLA HISTORIA (fragmento)

El bochorno, el agotamiento,
los relojes de las villas,
el rector, el ayuntamiento,
los orates y ricos extravagantes,
los cohetes, la feria, el santo,
el confeti, banda de marcha,
los dulces, los cacahuetes,
y por doquier el Imperio, el Himno.

Si una tarde
llueve tristeza y lucen bajo el vaho
las carrocerías de los coches, que cruzan
los semáforos, el lodo y el asco
de la ciudad húmeda;
si una tarde
uno sale cansado del trabajo y llueve,
y llueve tristeza y llueve tanto que los ciegos
se acurrucan bajo los portales de su ceguera,
¡cómo puede uno aguantar los ojos de las pupilas
dementes, los ojos de las pupilas espantosas!
El letargo, la tarde, la lluvia, la pena,
el abatimiento general,
lo niegan tanto a uno, que uno se aferra,
de donde sea, a una cancioncilla gris y de amor,
rociada de espíritu.

Amigos, anoche,
perdonad esta breve excitación.
Os he de decir... que he decidido seguir viviendo,
vestirme como vosotros, correctamente,
con corbata; y, como es debido, trazarme
unos planes dignos, para toda la vida, llenos de sentido.
Amigos, anoche,
ahora que mis ojos aún pueden ver
cosas bellas —jazmines, doncellas, libélulas—
y tantas otras cosas —escenas caseras,
familiares, escenas de violencia—,
anoche, pues...

Si llego a viejo,
me dejaré crecer la barba tanto como quiera.
Una enfermedad, quizá, mortal, persistente
será mi amiga.
Un bello cáncer, digo yo, en mi boca
quizá crecerá como una gardenia,
por hablar demasiado.
¡Ah! Entonces, quizá, también recite el rosario
y tenga unas lamentables ganas de hablar de gladiolos...,
de dar definitivos consejos cargados de experiencia.
Lo más probable es que camine cabizbajo por el peso
de recuerdos, de recuerdos de mis amigos ajusticiados,
suicidados o desaparecidos fronteras allá,
quién sabe dónde,
si llego a viejo...

Con tiza lo han escrito en la pizarra.
Con civilizados, correctos y caligráficos signos
lo han escrito en la pizarra.
A las once le toca morir a Esteve Canals.
Él habría querido, por ejemplo, amar,
matar a alguien. Ahora ya no quiere...
Lo apoyarán sobre la pared del patio y
las aves piarán, saltarán y se amarán
sobre las ramas de los árboles del patio.
Creerá entonces que dejar la vida
es un gesto más como quitarse el sombrero y dejarlo.
Pero ya no podrá creer nada más
porque los soldados ya habrán cargado,
habrán ajustado precisos plomos para él.
Los soldados tendrán cierta prisa
y Esteve Canals sentirá intensamente
que ya es demasiado tarde.

El viejo marinero que conocí
en la isla de Gànguil se curaba las heridas
poniendo los pies en el agua. El mar, jubiloso,
le cosquilleaba las piernas. El viejo marinero
fumaba y en el humo se dibujaban venturas,
peligros, mujeres, juegos y cazalla, pulpos enormes,
peces manta...
Un día se quedó sin trabajo y la Muerte,
como un cangrejo de cien patas, se agarró de su pecho.
Se fue consumiendo dentro de una camisa blanca
en la taberna del puerto avivando sueños tiernos
con ron y cazalla.

Al final, está comprobado, los camellos atraviesan todos
el gran desierto con su pesada carga. Superan
el reto que les puso Cristo con sorprendente facilidad.
Jesucristo no conocía la astucia de los camellos.
Pero lo más triste es que solo ellos conocen
la lozanía, la travesía pasada, y de ello se aprovechan inmediatamente
solo ellos, nadie más... Los camellos, recorrido el desierto,
saltan, se sacuden, se limpian las pezuñas
y piden, altaneros, café, copa, prensa, habanos,
la paloma de la paz y amnistía para todo el mundo.
Debemos admitir con gran pesar que nos han engañado bien,
todo por culpa de aquel Cristo, de aquel cándido bueno de Cristo.
Ahora todo es tan confuso... Uno se encuentra por todas partes
con sus representantes armados con cruces y vestidos
de negrura para darnos miedo, queriéndonos producir
un tristísimo cansancio, que nos acompañará desde la mañana
hasta el atardecer y hasta más tarde. Los camellos más presuntuosos,
con frac y fular, nos permiten oler
el clavel que les cuelga del ojal y nos proponen ejercer.
Los más impacientes no suelen ser gentiles nunca
ni tener la joroba quieta, ni hacer nada cuando llega Navidad.
Y es que entre ellos no se avienen bien: se retuercen, se disparan,
ponen trampas, se asocian, se pelean, compran armas,
se desarman y hacen guerras, amnistías, armisticios,
emancipan y masacran aborígenes, negocian.

Recuerdo que cuando era niño
no era gentil en la conversa ni en el trato
y una tierna inclinación al pecado...
En vano busqué cobijo
y, por eso,
se me cerraron las alas del corazón.

                                                                          Miquel Bauçà: Una bella història (1962)
                                                                          Traducción de Gastón Calle (2015)

TOT L'ENYOR DE DEMÀ

Ara que estic al llit
                                malalt,
                                estic força content.
—Demà m'aixecaré       potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                        sota el sol,
                                        sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                     amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                     i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                                    i els baixa
                                    tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
                                  de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
                                matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
                                      i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
                                amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
                                  i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
            posat a taula.
I l'escudella rossa,
                            fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
                                   si m'aixeco
                                   demà.
Si no em puc aixecar
                                   mai més,
heus aquí el que m'espera:

—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

                                                      Joan Salvat-Papasseit: L'irradiador del port i les gavines (1921)

LA AÑORANZA DEL MAÑANA

Ahora que estoy en la cama
                                           enfermo,
                                           estoy bastante contento.
—Mañana me levantaré            quizá,
y he aquí lo que me espera:

Plazas resplandecientes de claridad,
y cercas con flores
                                     bajo el sol,
                                     bajo la luna del anochecer;
y la chica que lleva la leche
que tiene un gorrito ligero
y viste un delantal
                     con bordes hechos de encaje de bolillos,
                     y una risa fresca.

Y aquel chiquillo que entrega el diario,
y que sube a los tranvías
                                        y se baja
                                        apresurado.
Y el cartero
que cuando pasa y no me deja ninguna carta me angustia
porque no sé el secreto
                                 de las otras que lleva.
Y también el aeroplano
que me anima a levantar la cabeza
como si una voz me llamara desde una azotea.

Y las mujeres del barrio
                                      madrugadoras
que cruzan deprisa hacia el mercado
con sus cestos amarillos,
y vuelven
                  que rebosan de coles,
y a veces de carne,
y otras de cerezas rojas.

Y después el tendero,
que saca la tostadora de café
                                    y comienza a girar la manivela,
y llama a las muchachas
y les dice: —¿Algo más?
Y las muchachas sonríen
                                      con una sonrisa clara,
que es el aroma que se desprende de la esfera que él gira.

Y la chiquillería del vecindario
que armará tanto alboroto porque será jueves
y no irá a la escuela.

Y los caballos quietos
                                 y los carreteros dormidos
bajo el toldo en punta
que danza en el camino de las ruedas.
Y el vino, que hace tantos días no he bebido.

Y el pan,
            en la mesa.
Y el puchero ambarino,
                                   humeante.

Y vosotros                    amigos,
porque me vendréis a ver
y nos miraremos felices.

Todo esto me espera
                                 si me levanto
                                 mañana.
Si no me levanto
                                 nunca más,
he aquí lo que me espera:

—Vosotros os quedaréis
para ver lo bueno que es todo:
y la Vida
y la Muerte.

                                                      Joan Salvat-Papasseit: L'irradiador del port i les gavines (1921)

                                                      Traducción de Gastón Calle (2015)

En perseguirme, mundo, ¿qué interesas?
¿En qué te ofendo, cuando solo intento
poner bellezas en mi entendimiento
y no mi entendimiento en las bellezas?

Yo no estimo tesoros ni riquezas;
y así, siempre me causa más contento
poner riquezas en mi pensamiento
que no mi pensamiento en las riquezas.

Y no estimo hermosura que, vencida,
es despojo civil de las edades,
ni riqueza me agrada fementida,

teniendo por mejor, en mis verdades,
consumir vanidades en la vida
que consumir la vida en vanidades.

Sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695)