TOT L'ENYOR DE DEMÀ

Ara que estic al llit
                                malalt,
                                estic força content.
—Demà m'aixecaré       potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                        sota el sol,
                                        sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                     amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                     i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                                    i els baixa
                                    tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
                                  de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri
                                matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
                                      i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen
                                amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats
                                  i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
            posat a taula.
I l'escudella rossa,
                            fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera
                                   si m'aixeco
                                   demà.
Si no em puc aixecar
                                   mai més,
heus aquí el que m'espera:

—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

                                                      Joan Salvat-Papasseit: L'irradiador del port i les gavines (1921)

LA AÑORANZA DEL MAÑANA

Ahora que estoy en la cama
                                           enfermo,
                                           estoy bastante contento.
—Mañana me levantaré            quizá,
y he aquí lo que me espera:

Plazas resplandecientes de claridad,
y cercas con flores
                                     bajo el sol,
                                     bajo la luna del anochecer;
y la chica que lleva la leche
que tiene un gorrito ligero
y viste un delantal
                     con bordes hechos de encaje de bolillos,
                     y una risa fresca.

Y aquel chiquillo que entrega el diario,
y que sube a los tranvías
                                        y se baja
                                        apresurado.
Y el cartero
que cuando pasa y no me deja ninguna carta me angustia
porque no sé el secreto
                                 de las otras que lleva.
Y también el aeroplano
que me anima a levantar la cabeza
como si una voz me llamara desde una azotea.

Y las mujeres del barrio
                                      madrugadoras
que cruzan deprisa hacia el mercado
con sus cestos amarillos,
y vuelven
                  que rebosan de coles,
y a veces de carne,
y otras de cerezas rojas.

Y después el tendero,
que saca la tostadora de café
                                    y comienza a girar la manivela,
y llama a las muchachas
y les dice: —¿Algo más?
Y las muchachas sonríen
                                      con una sonrisa clara,
que es el aroma que se desprende de la esfera que él gira.

Y la chiquillería del vecindario
que armará tanto alboroto porque será jueves
y no irá a la escuela.

Y los caballos quietos
                                 y los carreteros dormidos
bajo el toldo en punta
que danza en el camino de las ruedas.
Y el vino, que hace tantos días no he bebido.

Y el pan,
            en la mesa.
Y el puchero ambarino,
                                   humeante.

Y vosotros                    amigos,
porque me vendréis a ver
y nos miraremos felices.

Todo esto me espera
                                 si me levanto
                                 mañana.
Si no me levanto
                                 nunca más,
he aquí lo que me espera:

—Vosotros os quedaréis
para ver lo bueno que es todo:
y la Vida
y la Muerte.

                                                      Joan Salvat-Papasseit: L'irradiador del port i les gavines (1921)

                                                      Traducción de Gastón Calle (2015)